Obro els ulls, m'havia quedat adormit, i no es estrany, tinc tendència a fer-ho. Potser han sigut 10 minuts, tu segueixes conduint, seria un problema si no ho fessis. El paisatge i la música són gairebé els mateixos que quan m'he adormit. El sol comença a marxar darrera nostre. Molts cops m'has portat a casa, però ara no ho fas, no cal, de totes maneres, ja em sento a casa. La teva mirada es desvia de la carretera per centrar-se en mi i un mig somriure se't dibuixa a la boca, "què?" et pregunto, "ja no dorms?" preguntes tu, no cal contestar, l'expressió de la meva cara diu "és evident".
"The sun the trees" és la cançó perfecte per viatjar en cotxe. Mentre ens apropem enlloc em centro en el paisatge que ens envolta aprofitant els últims raigs de llum. T'ofereixo aigua, però no en vols, vols contar-me alguna anècdota que has viscut en aquestes terres, jo mai hi havia estat aquí, però sincerament l'anècdota queda en un segon pla, jo me fixo en com surten les paraules de la teva boca, a vegades ignorant el seu significat. M'agrada com contes les coses.
Quan veiem un hostal en un petit poble i decidim que es l'idoni per passar la nit ja és ben fosc, "dubto que ens donin menjar" et dic, espero que em sorprenguis amb uns entrepans que havies preparat pel teu compte però sé que és improbable. "No comencis, ja farem cap" contestes confirmant els meus temors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario